Berta Bancells

Enrere queda aquell 12 d’abril de 1991 en què es va realitzar el primer concert del I Cicle de Música a l’Esperança. Un quart de segle més tard, la iniciativa ha arribat a la 25a edició. Per a celebrar-ho, l’Associació Cultural Amics de “Música a l’Esperança” ha organitzat un cicle de cinc concerts en què la veu esdevé la gran protagonista. Els divendres entre el 6 de maig i el 3 de juny a partir de les 10 de la nit, la Capella de l’Esperança acollirà la cançó d’autor amb regust jazzístic de Glòria Garcés Trio; un recorregut per músiques mediterrànies, musulmanes, jueves i cristianes a càrrec de Rosa Zaragoza; el flamenc del cantaor establert a Tordera, Víctor Palacios; les veus a cappella del quartet Òpera Prima; i, un viatge místic a través de fragments de textos de Santa Teresa de Jesús i Ramon Llull amb l’espectacle Iter Luminis (El camí de la llum) de Lídia Pujol. Aquesta última actuació serà l’encarregada de cloure l’efemèride el primer divendres de juny.

Josep Maria Guinart, portaveu de l’associació organitzadora, ens repassa la història del col·lectiu alhora que desxifra les característiques d’un cicle de concerts que, sense esperar-ho, ha arribat als 25 anys.

Com va sorgir la idea de crear aquest cicle el 1991?

En Carles Casals i en Lluís Pascual, membres actius de l’Associació del Personal de “La Caixa” com a empleats de la mateixa, em van venir a veure com a Director de l’Escola de Música del Col·legi Santa Maria amb la proposta d’organitzar uns concerts on els alumnes de l’escola hi tinguessin cabuda, dins el Pla d’Acció Cultural de l’esmentada Associació, llavors existent.

Com que la meva resposta va ser afirmativa, vam pensar com estructurar-ho i on dur-ho a terme. Amb la col·laboració d’un tècnic de FUSIC vam fer proves de so a diferents llocs de Blanes i al final vam triar la Capella de l’Esperança per la seva acústica, la seva estètica i el possible aforament. També va fer falta involucrar-hi l’Ajuntament, ja que aquesta era la manera de funcionar del Pla d’Acció Cultural.

Un cop tot lligat, vam quedar que faríem quatre concerts quatre divendres de primavera i que a més dels músics que FUSIC ens proporcionés, hi hauria alumnes i professors de l’Escola de Música que farien de teloners. Vam redactar uns estatuts i ens vam instituir com entitat sense ànim de lucre.

I el 12 d’abril de 1991 vam fer el primer concert amb el Catalònia Brass Quintet. Com que l’experiència ens va fer comprovar que a l’abril encara feia massa fred, a partir de 1992 vam passar a ocupar els divendres de maig.

Va ser, doncs, l’Associació Cultural Amics de “Música a l’Esperança” la impulsora?

Sí, sí. Però amb el temps moltes coses han canviat: les relacions amb FUSIC es van refredar en trobar altres proveïdors de músics amb preus més assequibles; l’any 1995 el llavors regidor de Cultura de l’Ajuntament (que, per cert, no era ni de Blanes!) no va voler posar la seva part de subvenció i el cicle no es va fer. Quan aquest tema es va solucionar, l’any següent, el Pla d’Acció Cultural de La Caixa havia deixat d’existir. Del 2004 al 2008 fèiem un cinquè concert de més gran format al Teatre de Blanes; i a partir de 2012 funcionem sense cap mena de subvenció i tampoc treballem amb representants de músics, sinó que fem les gestions directament. Hem hagut de prescindir dels programes d’impremta, però l’Associació tira endavant. Sembla ser que últimament l’Ajuntament canvia una mica la política de subvencions i potser no anirem tan justos.

Ens podeu fer cinc cèntims sobre els membres de l’entitat?

Dels quatre membres que vam començar, un cop engegat el projecte, el del FUSIC es va retirar. I des de llavors som només tres, amb la col·laboració puntual d’alguna persona més.

Quin diríeu que és el tret característic dels vostres cicles de concerts -més enllà d’ubicar-se a la capella de l’Esperança- i per quin o quins estils musicals aposteu?

Potser el tret característic és l’eclecticisme, no casar-se amb cap e
stil determinat. Procurem que cada any hi hagi unes propostes equilibrades, en el sentit que toquem diferents estils precisament. Hi ha hagut de tot: moltes formacions de tall “clàssic”, folk, pop, rock,

fdfoto esperança
La veu, el piano i les composicions de Glòria Garcés acompanyats de la guitarra d’Evandro Correa i el saxo i el clarinet del blanenc Xavi Molina va estrenar la 25a edició de Música a l’Esperança . Foto: RECVLL

òpera, jazz, música electrònica, instruments solistes, grups nombrosos… i molta veu. Els més de 70 instruments diferents que han passat pel cicle du
rant aquests 25 anys permet fer-se una idea de la varietat. Més trets? Procurar mantenir un nivell de qualitat, barrejar propostes diguem-ne tradicionals amb d’altres innovadores, i mantenir un preu assequible tot i les circumstàncies.

Des d’aleshores ençà, com valoreu el recorregut que ha tingut la iniciativa i com la qualificaríeu?

Nosaltres estem contents de la programació en general, no tan contents de la resposta del públic (arrisca menys el públic amb allò desconegut que no l’organització) i podem afegir que contents també d’haver arribat a 25 anys, cosa que no imaginàvem ni al principi ni molt més tard… Qualificar-ho? Això ho ha de fer el públic precisament.

De cara a aquesta 25a edició, les veus prenen el protagonisme. S’ha triat per alguna raó en especial?

Podríem fer filosofia i dir que la veu és l’instrument per antonomàsia, però les coses tenen explicacions més simples. A l’hora de buscar propostes, van anar sorgint veus. Quan vam tenir la idea de celebrar el 25è aniversari amb cinc concerts, ens vam fixar en què el 10è aniversari l’havíem titulat Veus del món i, sense repetir-ho al peu de la lletra, vam voler que el cicle fos totalment vocal.

Què diríeu que ofereix d’especial/únic la capella de l’Esperança a l’hora de fer-hi concerts?

D’entrada cal dir que és un lloc amb b

 

ona acústica (tot i que de tant en tant se sent algun motor procedent del carrer). Però una altra característica és que és un marc, a més de bonic, que facilita la relació dels intèrprets amb el públic. El públic té els músics molt a prop i la seva resposta arriba amb molta facilitat als intèrprets. La majoria d’ells marxen molt contents d’aquest fet.

I ja per acabar, de cara als concerts que organitzeu, creieu que teniu un perfil de públic concret o us trobeu que varia en funció de cada actuació?

Potser es podria destacar que al principi molt de públic venia per la intervenció d’alumnes de l’escola, pares i mares, àvies i avis… A partir de l’any 2001, en què els teloners van desaparèixer, això va canviar. Tenim un públic fidel (aquests sí que són autèntics amics de Música a l’Esperança) i un altre molt variat que depèn bastant del tipus de música que programem.